Dret a existir, dret a pensar diferent.

Els radicalismes, tenen com a funció principal, exterminar , aniquil-lar , els pensaments oposats.

La forma de fer-los desaparèixer dona igual, i es tendeix a difamar i donar com a únics pensaments i valors el seus, ja que la resta , són errors o erronis.

Exemple tenim molts, i ara que tothom és posa les mans al cap, en veure com el radicalisme islamista de Ahmadinejad controla al seu gust la República Islamica d'Iràn, jo veig que no cal anar-hi tant lluny, i només cal escoltar i mirar que fan els "nostres" fonamentalistes radicals catòlics de la Conferència Episcopal, i com volen aniquiquil-lar, com si fos una lletja cucaratxa, accions i formes d'entendre la vida actual que no són com ells voldrien que fossin.

Han fet tant mal aquesta gent, que no són capaços de veure més enllà del seu trist hàbit.

La vida, ens dona la possibilitat de respectar els pensament diferents i aprendre d'ells i veure les coses desde una altra òptica, i potser en tot cas , fer respectar els teus que no són com els seus, però potser mai , imposar, això al llarg de l'història ha sigut la clau del fracàs de la humanitat en molts casos, i com sempre, el nom de deu està implicat, i sobretot el catolicisme, que té les mans tacades de sang, com s'ha demostrat al llarg de l'història.

No tothom és blanc, ni es sent Espanyol ( o Català ), ni vesteix d'Armani, hi ha gent que no es pot permetre un sanitat privada, i fins i tot hi ha gent que viu al primer món i viu misserablement, o gent que ni tant sols viu al primer món i viu com un esclau, tots som diferents, i tots tenim el dret a ser respectats de qualsevol forma que ho volguem o podem fer.

No podem esperar que tinguem que demanar al cel que ens respectin per tal de conservar la vida, hem de poder expressar els nostres pensaments, sentiments, sense cap tipus de por...

...Sona un piano, deprés es sent una veu melòdica que va sonant poc a poc, tot seguit una guitarra acompanya el ritme d'aquesta melòdica veu, fins que finalament la bateria comença a donar cops, el ritme comença a disparar-se , fins que finalment comença a sonar la gran cançó, la gran balada, o la cançó que volguem, però tot això no seria possible si no estiguessin disposats a tocar junts i ficar un ritme conjuntament, perque tots per separats , seria com una mena d'apología al egoisme.

Això penso és el ens passa en aquest mon que ens ha tocat viure.Tenim grans pianistes, i grans veus, i bateries i guitarristes...però tots volen tocar sols , volen la glòria per ells, sense pensar a la gent que estan fent mal per aquests egoisme, és l'egoisme de la vida, és el no voler compartir , ni tant sols de veure que hi ha altres formes de pensar, totalment oposades a les nostres.