Es festa Major....

Avui és Sant Miquel, patró dels cervecers i de la nostra ciutat de Lleida.

Amb les darreres espurnes de sol, ens preparem per donar la benvinguda a la nostra estimada boira Lleidatana, que com les festes, és un simbol de Lleida i conrades.

Un altre simbol de la ciutat, és Lo Marraco, aquest simpàtic drac o tiranosàure de la terra ferma, que s'encarrega de donar alegries i ensurts a la mainada.

Avui toca fer diumenge

Sempre que faig diumenge, i agafo l'aspiradora, se'm ve al cap aquest video, d'uns dels monstres de la música.....Good save the Queen

A què jugen els bancs ?¿?¿

Bé, d'entrada , amb els nostres diners, això estar clar, i hauríem de tindre molt clar això, i tant clar com que la gran majoria ni ens imaginem com s'arrisquen amb els nostres diners i estalvis que poguem tindre.

En referència amb això , ara fa poc , ha sortit a la llum , un article anomenat la Crisis Ninja , ('no income', 'no jobs', 'no assets');sense ingressos, sense treball fixe i sense propietats, que d'una forma molt planera explica totes aquestes "trifulques" que fan els bancs.

L'autor d'aquest escrit és un ex professor d'ESADE, Leopoldo Abadía, que en una tarda de de diumenge, va fer aquest escrit i el va reenviar als seus empleats, al poc temps aquest escrit , ha estat comentat en milers de blogs, i ara aquest bon home prepara un llibre, menstres fa d'articulista en una revista, increïble...

Sobre aquestos temes, només vull fer una reflexió, tots tenim clar que els culpables son els bancs, que han concedit crèdits i hipoteques a tort i dret, sense miraments i sense ser uns veritables assessors econòmics, però part d'aquesta culpa la té el sistema capitalista que portem tots a les venes , i que no ens fa veure que no es pot estirar més el braç que la màniga, i que si no es pot tindre un casa bonica perque els sous no arriben, doncs busquem una més adient a les nostre possibilitats, i si no es pot tindre un Audi A3 Sport, doncs, un Megane.

Un hauria de poder contar amb el que té, i no especular amb diners que no té , d'aquesta forma tenim un modus vivendi que no es real, que és una ficció i això al final passa factura, i ara tal com està l'Euribor (5,46), hi ha molta gent que es veu obligada a vendre o malvendre una il-lusió que va adquirir anys enrrera.

Tres Hurres per el capitalisme que ens ofega cada dia més i més

Sara, sarita

El món està mogudet, tensionat, amb conflictes armats , amb països ensenyant-se les dents, una crisis de llibre, i governants, que en comptes de primers governants, semblen una colla de frikis en un concurs del Jordi González, superstars com Berlusconni, Chávez, Putin&Medev, Mugabe, George W.Bush, fan d'aquest mon un lloc perillòs.

Doncs bé, ara surt una nova actriu a escena, és diu Sarah Palin , és governadora d'Alaska, i serà la vicepresindenta dels poderosos EEUU, en el cas que els Republicans guanyin aquest novembre les eleccions.

Us la presento , quatre trets principals, però per obrir boca, ja ha dit , que ella en el conflicte Rus-Georgià, hagués entrat amb guerra amb els Russos, però està boja aquesta dona?¿ i la deixarem fer ¿¿? Que Déu ens agafi confesats, perquè això pinta a tercera guerra mundial....

Sarita, membre de la Associació Nacional del Rifle, caçadora d'ants i menjadora de carn d'ant, antiavortista, ex model, de carrera periodista, ex reportera esportiva en un canal d'Ancorange ,republicana i conservadora , el seu marit era esquimal i ara ves per on , treballa en una explotació petrolífera.

Palin es va fer un nom en la política com alcaldessa de Wasilia City, on va ser també delegada la Comissió de Conservació de Petroli i Gas, un lloc important en un estat ric amb recursos naturals.

Al 2006 guanyà las primàries republicanes per a l' elecció a governador malgrat l' oposició del seu partit.

Investigada per abús de poder en un cas "salsa rosa" , on va fotre fora al seu ex cunyat de la policia.

El seu mandat, va ser curt , però, va convèncer a la legislatura que autoritzes a TransCanada Alaska la construcció de un gasoducte de 3.000 kilòmetres de longitud.

Amb aquest curriculum, tenen la poca vergonya els republicans de fer superstar , desgràcia per a nosaltres esclar, a aquesta senyora, i com els amèricans són tot el que vulguis menys normals, son capaços de gunyar i ja la tenim per la casa blanca, la veritat , i em sap greu dir-ho , llavors trobarem a faltar George W.Bush, que està fet un Gandhi , al costat d'aquesta.

God Blesses America

Vivències de un viatge a Sicilia ( 3 )

La valle dei templi e Catania

Vam arribar a Agrigento, vorejant la linea del mar, aquell dia era Ferroagosto (15 d'agost) , és una data que Itàlia tanca per festiu, i quan dic tanca ,vull dir tanca.

A l'arribar a la ciutat d' Agrigento vam trobar una ciutat , deserta, nua de gent, sense l'ànima de l'humanitat que li dona caliu, de fet ni tant sols les esglèsies estaven obertes.

Vam poder dinar, gràcies a les indicacions que ens va donar l'hostaler ( i molt bé ,per cert ) , un restaurant , al costat de l'estació de trens, molt aprop del nostre hotel, que eren dels pocs, per no dir l'únic que romania obert.

De la ciutat d'Agrigento, i de fet de Sicília , es parada obligatòria la Vall dels Temples, un conjunt de runes , temples i santuaris del segle V a.c, dedicats a diferents deus com Zeus, Heras...

Agrigento, va ser en el passat una gran ciutat, va arribar a comptar amb 200.000 habitants, avui n'hi té una quarta part. La veritat , un pot dir que són un munió de pedres, antigues i brutes, però estant allà, trepitjat aquell paratge , es pot observar la història, fins i tot es pot ensumar. Aquelles runes són el passat d'una època gloriosa, avui inertes, que poden ser observades amb la tranquil·litat actual d'un temps de pau, tot el contrari d'aquelles èpoques passades.

El viatge va continuar direcció Catània, i davant nostre, majestuós i donant-nos la benvinguda a la regió vam trobar el volcà Etna, símbol d'una illa, d'una ciutat i d'una gent que se l'estima . La relació amb els seus habitants és com aquell amor que et fa patir però, malgrat tot ets allí, ven a la vora.

Catània és una ciutat brutíssima , desendreçada, i fins i tot diria jo desorientadora. Em va cridar l'atenció que, les places importants com la plaça del Duomo, siguin llocs transitables al tràfic, de fet , i s'assemblen molt, imagineu-vos la Plaça Sant Jaume de Barcelona, transitada per cotxes, motos , autobusos.....

Els Italians diuen de Catània que és la Milano del Sud però, jo la veritat , no li vaig veure la prosperitat per enlloc.

La nostra senyera

Avui és el dia, i aquesta és la nostra, i encara que a molta gent, li dolgui, aquestos són els nostres semtiments.

Visca Catalunya Lliure

Petita crònica d'un professor de secundària

L'estiu , com no , és època , per poder llegir una mica més, aquestes vacances ha caigut a les meves mans casualment un llibre molt interessant, Petita crònica d'un professor de secundària, del jove escriptor Toni Sala.

No sóc docent, però, tinc la sort de tindre al meu entorn familiar , tot un regitzell de mestres i professors.Fa anys que conec el complicat món de l'ensanyent, sobretot si ets un professor subtitut, i aquest llibre és tot un exemple de la vivència d'un professor substitut.

Recomano la lectura d'aquest llibre, ja que penso que estem obligats a conèixer , i si és de primera mà millor, com funciona la docència al nostre país, vital per el desenvolupament d'un país.

Encara que no estiguis en contacte directe amb l'ensenyament , d'una forma o d'una altra, o si no és avui serà en un futur, sempre tindrem proper l'ensenyamant, amb un fill , un nebot...

Avui en dia els professors, tenen un mala fama, de viure molt bé, i treballar poques hores, res més lluny de la dura realitat, el món del ensenyament ha canviat moltissim en només 15 anys, així doncs amb les vivències d'aquest autor, que podrien ser la de qualsevol del milers de professores i professors que roden per Catalunya, podreu endinsar-vos un xic més en aquest món.

Aquest seria el resum del llibre:

Petita crònica d'un professor a secundària és exactament allò que indica el seu títol: el relat dels fets que, al llarg d'un curs, omplen la vida laboral d' una persona que treballa ensenyant en un institut. Aquest relat, doncs, ens ofereix un testimoni de primera mà, viscut i assumit, del que suposa per a un professor- de llengua i literaria catalanes, per exemple- exercir el seu oficie en un centre públic d'ensenyament secundari, avui i en aquest país